Víctor Sunyol a S.E.M.P.E.R.-VLC




Rebre a Víctor Sunyol a la Capella de la Mare de Déu de la Sapiència va ser, realment, una experiència religiosa. La seua presència a l'altar, com si es tractara d’un Sant Vicent modern i despentinat, amb el gest divertit i el dit mirant al cel anunciaven que la sessió anava a donar molt de joc. I així va ser. Sunyol no va defraudar. Es va parapetar darrere de la tecnologia, el seu faristol fictici, per explicar l'evolució de la seua poètica a través de diversos textos que abastaven una trajectòria extensa i intensa. Però, com precisament comentava ahir el poeta càntabre Carlos Alcorta en la seua lectura dins de l'Aula de Poesia de la UV, no hi ha res que s’allunye més d'una poètica que els poemes. Encara sort, dirien alguns, açò sí, sense maldats ni ironies... Així doncs, foren els poemes els que van dibuixar la poètica de Sunyol perquè, com ell mateix (es) va llegir:


Mai no deixes cap petja. És la petja qui et deixa, qui et fa com ets en el seu motlle.

Qui canvia primer, el vent o la duna?




Navegant a través d’aquest procés continu de transformació de l'escriptura, el poeta pretenia evidenciar canvis de caràcter expressiu, conceptual, vital o filosòfic perquè, precisament ací, entre les escletxes i les contradiccions irresolubles del llenguatge es nodria la paradoxa de la creació literària. El convenciment davant la nuesa lingüística com a estratègia última de literarietat mostrava la desaparició de nexes lògics i semàntics que van crear, a més d'un alumne del taller, dubtes. estranyaments i, n’estic segura, algun mal de cap. Potser encara no els hagen resolt, però açò ja és una altra història i, en tot cas, respon amb escreix al que vam voler posar de manifest els creadors de S.E.M.P.E.R.: que el “coneixement poètic” és una eina essencial per entendre la realitat que ens envolta o, com deia María Zambrano, que la “raó poètica” es caracteritza per ser “no controlable, no quantificable, no demostrable, no lògica”. Això em fa tornar a la pregunta enverinada de sempre: serveix per alguna cosa la poesia (o, si voleu, la literatura)? La resposta és ben òbvia: no serveix per a res. Precisament perquè és com nosaltres mateixos: “que no servim per a res” -segons apuntà Sunyol al seminari. Malgrat tot vivim i en l’exercici conscient, en la pràctica dels dies trobem sentit a allò que fem i som. Doncs això mateix és la poesia: una inutilitat imprescindible, com subscriuria sense cap mena de dubtes un altre mestre, Marc Granell -el seu text “Els poetes” n’és ben eloqüent. Com va demostrar Sunyol durant la sessió i també al recital posterior a Ca Revolta, la funció del discurs poètic - si és que en té cap- és instal·lar eixides d’emergència, originar dificultats, crear intempèries, vies provisionals -mai no definitives i sempre fragmentàries- des d’on contemplar(-nos) l’existència d’una manera bàsicament precària. En aquest fals refugi que és el llenguatge naix, creix i madura el desig de connotació, el buit de la desconfiança o l’acceptació de la impossibilitat de resolució de cap conflicte i, si més no, la necessitat absoluta de tornar sempre a la creació com espai d’intersecció una vegada que hem acceptat l’autoengany i l’hem fet nostre. Semperianes i semperians, seguim!



[Recital públic a Ca Revolta, 21h.]

Crònica de Begonya Pozo publicada al bloc de S.E.M.P.E.R. el 14 de maig de 2011.

Antònia Cabanilles presenta "Poemes a la intempèrie" a la Casa del Llibre (València, 10 de maig de 2011)



[Marc Granell, Begonya Pozo i Antònia Cabanilles]


El mes de maig de l’any 2000 Germinal va publicar El muro de la noche, en una edició artesanal i primorosa a cura de Diego Álvarez, era el primer poemari de Begonya Pozo. Com algunes de les persones que som aquí, començant per Marc Granell, vaig acompanyar l’autora una nit de primavera en la presentació del llibre a Carme sui generis, un espai sempre enyorat.

Hui estem de nou amb Begonya, al seu costat i fent-li costat, en la presentació del seu darrer poemari, Poemes a la intempèrie, XXXè Premi Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó atorgat per un jurat format per Enric Ferrer Solivares, Joan Navarro, Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig. L’edició, aquesta vegada responsabilitat de l’editorial Tres i Quatre, porta el mític dibuix d’Alfaro que identifica la seua col•lecció de poesia.



Entre les dues publicacions han passat onze anys i ara és, potser, el moment de considerar les transformacions que s’han produït en la seua poesia. Les més evidents són el canvi de llengua i un retallament en l’exaltació de la dicció que caracteritzava alguns dels poemes del primer libre. Segurament un fet porta a l’altre. Hi ha una tendència en la poesia castellana a deixar-se dur per les paraules “que echan cintas de colores por la boca”, per emprar la fórmula de Jaime Gil de Biedma, i pels signes d’admiració. Aquest gust per les paraules i per deixar constància de l’èmfasi vital, un regal, per altra banda, de l’edat de l’inocència poètica, hi contrastava amb una veu poètica molt més reflexiva i més nua i, sobretot, amb una mirada que no era la de l’exaltació, sinó la d’una indagació vital i poètica.

Crec que la lectura i l’estudi de l’obra de César Simón van ser i són decisius a l’hora de representar la mirada estranyada sobre el món i sobre la pròpia consciència que defineix el llibre que hui presentem. L’altre element fonamental ha estat el canvi de llengua. La melodia del vers català i la tradició poètica en la qual s’inscriu han afavorit encara més aquesta via. I, finalment, estan els anys… que ens fan més sàvies. L’exaltació ha donat pas a la representació d’una vida sensitiva i d’un major compromís amb el llenguatge i amb la societat. Aquest darrer vessant es manifesta en la seua escriptura poètica i afecta a la “formAcció” poètica.

La “Poètica”, el primer poema del llibre, és un bona mostra de com s’articulen aquestes veus:

Carn
silent
com
/ bregues.

Es representa la unió silenciosa amb la carn, amb el més íntim, el més interior, i, al mateix temps, la lluita per dir, per expressar l’inefable, per eixamplar les fronteres d’allò que no sabem dir. Una interpretació que també ens permet, si enfoquem la nostra mirada sobre el vers sagnat, llegir aquesta poètica com un compromís que va més enllà i que, com en la cançó de Raimon, intenta trencar un silenci “antic i molt llarg”. La presència d’aquestes dues veus, la íntima i la vindicativa, travessarà tot el poemari i identificarà cadascuna de les seues parts, però en aquest primer poema van juntes.

Com en aquesta presentació em correspon la part “teorico-crítica” voldria fer-ne ús i assenyalar com la conformació material d’aquesta poètica procura una lectura que va molt lligada a la seua estructura versal. Els tres versos, cadascun d’una única paraula, encarnen l’esforç de rompre a parlar. Però no sols. El vers sagnat li atorga, al menys en el nivell topogràfic, perquè en el nivell eufònic és més difícil apreciar aquesta ambivalència, dues significacions a la paraula “com / bregues”. El trecament del vers permet dir al mateix temps la unió sensitiva i l’esforç per vèncer una resistència. O millor dit, com aquesta unió interior, aquesta comunió, dóna forces per enfrontar-se i vèncer la passivitat. Un petit gest de complicitat, una referència interna, etimològica, reafirma el sentit del vers final, ja que bregar ve del gòtic brĭkan, trencar, i justament ens trobem amb un vers trencat i trencant eixes inèrcies que ens aïllen cada dia més.



[Moment de la presentació amb Antònia Cabanilles]


Tot i el domini d'aquestes dues veus, trobarem d’altres, alguna una mica descreguda i un punt divertida, que es distancien de tanta transcendència i que reclamen un altre tipus de silenci. L'escoltem una nit d’ “Insomni”:

Passen les hores, el temps es desfà
i tu, inútil, ¿encara penses
que els poemes són la salvació?

Aquest retret ve al cas perquè Poemes a la intempèrie resol o, si es prefereix assumeix, una contradicció. D’una banda, suposen una revolta en la mesura que tornen sobre les històries que componen el que anomenem vida, la íntima i la social. Com diuen els versos de Teresa Pascual que obrin “La nuesa del dies”, el primer apartat del llibre, “és el moment de tornar a les coses/ de posar-los els noms sense mirar/ els efectes que causen sobre l’ànima”. La mirada despulla el passat d’aixoplucs, desbarata l’antic ordre de les paraules, per deixar les arrels a la intempèrie. Des d’aquest espai parlaran unes veus que no representen a cap heroïna, sinó a una dona que comença el dia repetint els gestos de "minha Mãe", i que, tanmateix, és la protagonista de la seua història. D’altra banda, malgrat “els efectes que causen sobre l’ànima”, les paraules instauren un nou ordre. Els poemes, també els de la intempèrie, són encara un recer.

En minúscula i entre parèntesi apareixen unes altres “(intempèries)” que serveixen de transició entre “La nuesa del dies” i “No tornaràs indemne”. En triar com a gènere l'haikú s’ha de procurar plasmar una imatge molt concreta en tres versos ben tallats. D’aquesta forma les huit imatges que formen aquests poemes són guspires que van il.luminant aquest camí abans d’esdevenir cendra. De fet, la darrera, justament la que porta per títol “Transicions” , s’apaga en l’aire i anuncia el final: “put”. Però abans llegim, com no!, a “Vita nuova”:

Créixer amerada
com l’arròs sota l’aigua
i respirar llum.

He parlat de canvis respecte a El muro de la noche, però també caldria parlar de continuïtats. La imatge que acabe de citar recorda el dos versos finals del poema “Oleaje” també de tres versos, encara que amb una altra mètrica: “Vivir en un fondo transparente/ y venir a morir en la orilla”.

El mateix moviment de revolta que identificava el primer apartat definirà el tercer, però amb una variació important. Si en “La nuesa del dies” la mirada torna sobre el passat perquè les paraules creen un nou ordre i conten una altra història, en “No tornaràs indemne” la veu s’obri pas a cegues per descobrir un present que no es deixa veure a primera vista. Les dues citacions que encapçalen aquesta part del poemari són veus autoritzades que descriuen aquesta estratègia. La primera de Marc Granell, del seu poema “George Grosz”, “Qui vulga dir mentides/ que òbriga la finestra/ i mire/ i cante el que hi veu,/ perquè el que hi veu/ no passa”. El poema si el recorden, i segur que sí, és un homenatge al pintor alemany que ens va mostrar les altres cares de la crua realitat, aquelles que impugnen el simulacre del que és “políticament correcte”. La segona de Sèneca, de la seua tragèdia Hèrcules a Oeta, ens diu com arribar a veure i cantar el que passa, allò que està ocult: “Carmina invenient iter” [Els poemes inventen el camí/ Els versos trobaran el camí].

Alguns dels poemes d’aquesta secció crec que estan fets per a llegir en veu alta o, millor, per escoltar-los en la veu de l’autora o d’algú que llegisca tan bé com ella. Recorde les lectures a Sant Jaume o a Ca Revolta, l’efecte que va causar sobre les ànimes la cadència dels versos d’“En construcció” o les perspectives del “Poema (in)correcte”. Altres, com un dels que més m’agraden “El mur de M.H.”, tenen un ritme i una música que demanen una repetició. El poema que he esmentat és resultat de la lectura del llibre homònim de Marlen Haushofer, la qual cosa significa que conta tant la història com la forma material de llegir l’obra, la imposibilitat de parar de llegir.

La darrera part de llibre està formada per un únic poema, “Tria personal”, que parla de la lluita per sobreviure, de les morts i dels renaixements que formen una vida, de com l’intent de viure plenament no passa per rebutjar el dolor sinó per donar-li la paraula:

Però tu, des de fa dos anys, quatre mesos, quatre dies
i unes hores ets una altra.
Ho saps i has decidit de parlar hui,
deu de març de dos mil nou:
has decidit d’omplir el teu cementiri.

Ningú torna indemne de cap revolta, i menys si travessa uns territoris tan fràgils i tan desprotegits com els de Poemes a la intempèrie. No obstant, crec que Begonya Pozo podria signar el versos del César Simón: “Todas tus elegías fueron himnos”.



[Moment de la presentació amb Marc Granell]

10 de maig: aniversari de la barbàrie

Un dia de maig, exactament el 10, però de l'any 1933 els nazis cremaren llibres a la Bebelplatz de Berlín. L'escriptor Heinrich Heine es va avançar a la tragèdia i el 1821 va escriure "wo man Bücher verbrennt, verbrennt man am Ende auch Menschen", com recorda aquesta fotografia:



Un 10 de maig, per tant, no puc deixar de recordar una ciutat i una gent que estime. Aquest poema en prosa pertany al meu llibre inèdit A contracor que apareixerà a la tardor en edició bilingüe català-espanyol a la Fundación Inquietudes, en traducció del poeta i amic Guillermo Cano Rojas. De moment, us deixe amb el text original:


Unter den Linden
[Berlin, 2008]

El goig de caminar sense pressa sota la ramada dels til·lers. Abans de començar, la frase de Heine; l’espai de la llibreria blanca, eterna, soterrada, que, buida, aguaita els teus peus cansats. Per arribar-hi has travessat tota la ciutat des de Mitte. Descanses al pati de la Von Humboldt on respires l’asfalt ferm i calent de l’estiu berlinès. Lliges: on es cremen llibres, després s’hi cremaran homes. Ja no és temps de premonicions ni de sacrificis. Tornes a les lletres: la paròdia més dolorosa, el ritu ancestral, les misèries. Ha arribat l’hora de caminar sense pressa sota els til·lers.